Llibertat

Llibertat

Parlament de Catalunya maçoneria
Miquel Àngel López-Villacampa en el Parlament de Catalunya

Por Miquel Àngel López-Villacampa

Amb la vènia de la Presidenta, a qui els tres oradors d’avui agraïm la gentilesa i l’oportunitat d’aquest acte de commemoració del tercer centenari de la creació de la Gran Lògia de Londres el 24 de juny de 1717, en l’entorn humanista i acadèmic d’Isaac Newton i dels seus deixebles. Ells, a la Royal Society, havien après el significat del lema nullius in verba, que era la reivindicació de la llibertat de recerca entesa com un itinerari vers el coneixement de la veritat científica. La veritat científica és sempre provisional, es basa en la demostració i està sempre subjecta a la refutació. Fruit del que alguns autors han denominat la Il·lustració radical, la Francmaçoneria adopta com a deure essencial del seu cosmopolitisme universalista la religió en la que tots els homes estan d’acord i, per tant, supera el tancament dogmàtic de les religions per construir, en el sentit etimològic grec del mot, un dogma, una concepció del món centrada, exclusivament, en l’ésser humà.

La Francmaçoneria considera que l’ésser humà és lliure des del seu naixement, que ha de veure respectada la seva llibertat pels poders públics de qualsevol naturalesa, que ha de poder exercir realment la llibertat i, finalment, que el desenvolupament de la personalitat transita per l’emancipació de la seva consciència i la pràctica de la llibertat com a virtut. La llibertat del francmaçó és polisèmica, té diferents significats, però no és ambigua. Un significat no pot enfosquir els altres, sinó que tots i cadascun d’ells han de cercar harmònicament la seva plenitud.

Un autor actual es referia a una obra recent a l’antiga disputa entre el sol i el vent sobre la millor manera de treure-li una manta que cobria a un viatger. Al final, el sol i el vent van decidir fer un experiment. Va començar el vent i va bufar amb totes les seves forces. El viatger, al veure que se li escapava la flassada, la premia amb més força que mai i la conservava be al seu damunt. Va arribar l’hora del sol, que va anar incrementant la calor dels seus raigs. El viatger es va remoure, primer va obrir la manta i desprès se la va treure del tot i la va desar a un costat.

Les dues estratègies, la del vent i la del sol, són metàfores de les formes d’actuació dels humans, de les nostres societats i dels nostres governs. La Maçoneria és sempre llum i escalf -es a dir, el resultat de la bellesa i de la saviesa- i només seria vent, només prendria l’espasa de la força, per combatre els enemics de la llibertat. El maçó del segle XXI conrea el pensament, cerca el coneixement, contribueix a la pau i, sense anar més lluny, és enemic del supremacisme gihadista sense cap ingenuïtat, sense cap laxitud.

La Maçoneria és sol, al mateix temps que és lluna. Es llum i és mirall. La llum de la que gaudeix mai el cega en una supèrbia estúpida, sinó que l’ajuda a obrir els ulls i creuar la seva mirada amb la mirada de l’altre, com el fonament més sòlid de la igualtat; i descobrir que, precisament, la mirada de l’altre ens retorna com un mirall la nostra imatge. La llibertat per la que maldem és insubornablement una llibertat per a tothom. La Maçoneria universal és incompatible amb les teories de la salvació individual egoista i amb qualsevol frontera o qualsevol mur que pretengui preservar els privilegis dels més poderosos front a una Humanitat que només sobreviurà si es descobreix a ella mateixa com a una unitat.

Que difícil és, alguns cops, no pensar que allò que ens envolta ens agrada tant que no volem compartir-ho amb ningú i que seguir sent com som, tant contents d’haver-nos conegut, potser justificaria la introducció de limitacions fins i tot a les nostres pròpies llibertats! Alguns volen així una mena de llibertat low-cost, que obre la porta a la fi de la intimitat, que redueix la capacitat de crítica i que proscriu el sentit de l’humor. Esclaus del pensament políticament correcte, anem poc a poc perdent la nostra capacitat de crítica i ens acostumem a que ens vulguin fer passar bou per bestia grossa.

La llibertat del francmaçó és, certament, absència de coacció, però és també dret a exercir eficientment la nostra autonomia de decisió. I, a la fi, és, sobretot, una virtut. Una virtut privada perquè és l’aspiració de l’estirp de Caín de transformar el món i de construir edificis i ciutats, de dominar el foc, de descobrir la divinitat a l’interior de nosaltres mateixos, per tal d’esdevenir íntegrament humans. De destruir els tòtems de la ignorància i de la superstició. Una virtut pública, perquè la llibertat és el fil constructor del bastiment de societats bones sobre el fonament de la veritat, de la lleialtat i de l’amor, el conducte darrer de la fraternitat.

La llibertat no és gratis. La llibertat té un preu, que és un preu incorporat a la pròpia essència de la llibertat. Aquest preu és que la llibertat és incompatible amb la negació de la llibertat. No és possible pretendre una llibertat encerclada per fil ferro com a certes urbanitzacions de luxe. No és possible una llibertat sota vigilància, com a un panòptic, com al panòptic de la Presó Model que el Santi Lapeira, bon cineasta i bon germà, a qui vull agrair el seu clip de la presentació d’avui, ha pogut filmar fa pocs dies per a un documental. No és possible una llibertat provisional o a termini. La llibertat paga el preu de conviure amb els perills que amenacen la seva existència mateixa. El preu de la llibertat no pot transitar, però, pels viaranys de la ingenuïtat, sinó que requereix l’exercici de la tolerància, com la van entendre primer Locke i després Voltaire. La tolerància concebuda com la capacitat de reduir l’abast de les nostres diferències, com l’aliment del “viure junts” i com la llavor fecunda de la vertebració dels nostres drets i dels nostres deures. El combat contra el gihadisme ens ha mostrat que, més enllà de les necessàries polítiques de seguretat, ens cal una construcció de la tolerància, concebuda com una teoria i una praxis dels límits en el marc del Dret i en l’atmosfera de la recerca dels valors universalment compartits.

Veig la vida amb l’enquadrament que seria el propi d’un home d’un consultor.. M’interrogo sobre els antecedents, sobre els fets, sobre les normes aplicables, sobre les conseqüències. Voldria que tots, tos els ciutadans del món, superéssim el reduccionisme d’una lectura literal o d’una fotografia estàtica. I que participéssim a una pel·lícula, a la mateixa pel·lícula, enraonant totes les llengües i conreant totes les cultures, com he après a la meva lògia mare.

La Francmaçoneria és el nervi de la societat bona i oberta que es capaç de mantenir una tensió creativa que garanteixi a tots la llibertat. La Francmaçoneria és, doncs, una escola de ciutadania.