Igualtat

Igualtat

Patricia Planas en el Parlament de Catalunya Tercer Centenario
Patricia Planas en el Parlament de Catalunya

Per Patrícia Planas, Gran Maestre de la Gran Logia Femenina de España

Desprès dels fets de Barcelona del passat 17 d’agost, es va celebrar un acte insòlit al Museu Marítim de les Drassanes de Barcelona. Per primera vegada s’organitzava un acte que reunia totes les confessions religioses i totes les entitats filosòfiques no confessionals, igualades pel dolor i el rebuig al fanatisme i a la destrucció. Aquell dia les drassanes les vaig descobrir com un Temple laic, obert i acollidor en la seva estructura gòtica, en la seva volumetria generosa i en les seves parets eloqüentment nues. Vaig participar-hi amb els ulls ben oberts de qui, després de la violència i del dolor, s’integra a una cerimònia amb persones de totes les creences i conviccions, impulsada per la Generalitat de Catalunya i per l’Ajuntament de Barcelona, però viscuda per cadascú a la seva manera íntima i intransferible. Em va fer pensar moltes coses l’harmònica successió del cerimonial i vaig recordar el poema d’un francmaçó universal, Rudyard Kipling, dedicat a la seva lògia mare, aquell espai ple de llum a la Índia a on al creuar les portes del Temple s’esborraven els tractaments i les diferències i tots eren, simplement, germans.

Aquella tarda d’agost, a Barcelona, tots érem iguals, i el nostre silenci era com una pregària, es a dir, un intens desig compartit, de ser veritablement germans. Aquella tarda d’agost les Drassanes em semblaven un temple maçònic.

La Francmaçoneria viu la religió com un dret i no com un deure, perquè concep com a deure només la Ètica, la religió en la que tots estem d’acord, per utilitzar un dels vells mandats tri centenaris de l’Orde, ja esmentat pel Miquel Àngel López. Aquella tarda a Drassanes, tots vivíem la religió o les creences filosòfiques o fins i tot la negació de qualsevol creença o convicció, com l’expressió d’un dret i no com el compliment d’un deure. Com una forma de fraternal unió davant el dolor i d’esperança en l’avenir. El francmaçó plora davant el que és terrible o inevitable, però espera que la seva contribució personal i col·lectiva farà que el món sigui cada cop una mica millor.

Va començar l’acte amb la lectura d’alguns articles de la declaració universal dels drets humans, declaració adoptada per l’Assemblea General de las Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 a Paris. A aquest instrument jurídic es considera que la llibertat, la justícia i la pau en el món tenen per base el reconeixement de la dignitat intrínseca i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana. Per tant, reconeix una sèrie de drets humans bàsics incloent la universalitat (drets que s’apliquen a totes les persones), interdependència (conviuen al mateix temps), indivisibilitat (no poden separar-se els uns dels altres), igualtat i no discriminació.

Els organitzadors havien demanat a totes les creences i conviccions que fossin representades per dos joves, portadors de flors, flors que servirien per fer un preciós ram en memòria de les víctimes. Simbòlicament, tots els presents formaven així una cadena d’unió i, d’alguna manera, cada un dels presents renunciàvem a una part, a una part dels trets diferenciadors que feia que participéssim d’un “nosaltres” limitat. I una forma de ser una mica més membres d’un “nosaltres” “gran” era que cada grup triés un noi i una noia. Malgrat el llarg camí que encara ha de recórrer la nostra societat per assolir la igualtat entre homes i dones, i malgrat la distància brutal que allunya algunes confessions, més en concret, del reconeixement de la dignitat igual de la dona, aquella tarda d’agost tots la van acceptar com un precepte humanista, com un reconeixement de la preeminència dels valors universals -entre ells, la igualtat- sobre els sistemes de valors particulars.

Vaig mirar al meu voltant. La meva professió de psicòloga no només m’ha ensenyat a escoltar, sinó que ha fet créixer el meu impuls de mirar honestament i intentar entendre, comprendre als qui m’envolten. A la meva lògia mare, per descomptar, he aprés i continuo aprenent que aquest exercici de l’escoltar, del veure i del callar, del saber callar per a poder escoltar, requereix una atenció permanent. Una atenció que m’impedeixi perdre l’interès per l’altre i mantenir sempre la capacitat de sorpresa. La igualtat no és uniformitat, sinó ben al contrari, la facultat de comprendre la diferència. Aquesta comprensió només pot néixer de l’exercici d’una mirada diferent, una mirada plena d’interès per la recerca i pel descobriment. I la mirada ens servirà per a alguna cosa només si som capaços de canviar la forma de mirar, si som capaços del que m’agrada anomenar la conversió de la mirada. I això es el que ens ensenya el mètode maçònic. A les Tingudes, reunions de maçons, una Germana es prepara un tema que pot ser simbòlic, filosòfic o social i l’exposa davant la resta. Al final s’obre un torn de paraules on cada una de nosaltres expressa amb llibertat i amb respecte la seva opinió sobre el tema tractat i anem aprenent que la nostra visió del món, la nostra veritat no es la única només pel fet de ser la nostra, sinó que existeixen altres formes de pensar i d’entendre la vida i aquest “adonar-se” afavoreix la amplitud de mires, la tolerància, el respecte i l’acceptació de les idees, a relativitzar les nostres i acceptar les dels demés com a igualment bones que les nostres i, no només això, sinó que a més va provocant, d’una manera gairebé imperceptible, que anem integrant algunes de les idees dels demés a la nostra concepció del món, el que fa que ens enriquim, que ens obrim, que ens transformem, que evolucionem i, sobretot, que creixem com a persones. Però per a mi el més important es que gradualment anem aconseguint la conversió de la mirada: mirar l’altre no com un estrany sinó com un igual permet conèixer-lo i aprendre a estimar-lo malgrat les diferencies. Perquè les diferències, lluny de separar-nos, ens enriqueixen.

Aquella tarda d’agost, us deia, vaig mirar al meu voltant, i vaig veure la combinació meravellosa nascuda de la diferència entre els punts de vista de cadascú, més diferents potser que a cap altra jornada de la meva vida, i la igualtat amb la que tots ocupàvem un lloc entre las columnes d’aquell temple que no pertanyia a cap divinitat sinó que era una mica de tots. I vaig entendre com la meva lògia mare m’havia preparat no només per a la conversió de la mirada, sinó per a gaudir de la immensa riquesa de la pluralitat de pensament, viscuda des de la llibertat de consciència.

M’agradaria, finalment, Senyora Presidenta, compartir amb vos una pràctica de la Francmaçoneria al nostre país. Cada cop que surt elegit un nou president, un Gran Mestre, una Gran Mestra, a qualsevol de las diferents branques independents de l’Orde, un dels primers actes de la persona que és elegida i pren possessió és explicar les seves idees principals a la Biblioteca Arús de Barcelona, el llegat a la ciutat l’any 1891 d’un francmaçó il·lustre, Rossend Arús i Arderiu, bon amic de Valentí Almirall, el seu marmessor. Vaig tenir l’ocasió d’ocupar la tribuna de l’Arús, una tribuna genuïnament barcelonina, el 18 de febrer de 2016 i em vaig sentir orgullosa d’haver contribuït una mica a normalitzar la presència de les dones als nostres espais de sociabilitat i de cultura.

La Francmaçoneria és el nervi de la societat bona i oberta que es capaç de mantenir una tensió creativa que garanteixi a tots la igualtat. La Francmaçoneria és, doncs, una escola de ciutadania.