Fraternitat

Fraternitat

Joan Francesc Pont en el Parlament de Catalunya Tercer Centenari Maçoneria
Joan Francesc Pont en el Parlament de Catalunya

No la sentiu la germanor amb aquests infeliços? No ho vulgueu saber lo que han fet: mireu-los als ulls: vegeu! Sou vosaltres mateixos: un home com vosaltres; amb això n’hi ha prou, capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal: com vosaltres del seu.

Aquestes paraules de Joan Maragall pertanyen a un article escrit per demanar l’indult de Francesc Ferrer i Guàrdia poc abans del 13 d’octubre de 1909, “La ciutat del perdó”. Antoni Maura i Enric Prat de la Riba es van conjurar a prohibir-ne la seva publicació i el text romandria molts anys oblidat a un calaix. Sabeu, com jo, que el Tractat sobre la Tolerància de Voltaire va ser escrit com a reacció a la persecució d’una família protestant a la França catòlica, el mateix impuls de protecció dels més febles que guià la ploma proscrita de Maragall. “La ciutat del perdó” hauria de ser una lectura obligatòria a les escoles. El poeta apel·la a la Germanor, a la Fraternitat, com a virtut pública capaç de destacar la dimensió humana de la vida de convivència contra l’integrisme de Torras i Bages i contra l’autoritarisme venjatiu de Maura i de Prat. I tot això, més enllà de la culpabilitat de Ferrer, inexistent com s’ha demostrat abastament pels historiadors. Mateu a un innocent!, Visca l’Escola Moderna! van ser les darreres paraules del pedagog i maçó d’Alella i així ho repetim els lliurepensadors cada 13 d’octubre davant el seu monument a Montjuïc. La veu de Maragall en l’onada reaccionària que envoltà l’afer Ferrer ens il·lumina sobre els estrets vincles entre tolerància i fraternitat, una lliçó molt important en la pedagogia ciutadana de la Francmaçoneria.

Maragall ens demana que mirem als ulls de l’altre per tal de descobrir que l’altre som nosaltres mateixos, de igual forma que la Francmaçoneria utilitza un mirall a una de les seves cerimònies o que la Patrícia Planas acaba de proposar la conversió de la mirada. La tolerància és el lubrificant que permet un “Viure junts” definit per una Arquitectura de la Ciutat basada en uns límits universalment acceptats. La fraternitat és el que el propi Maragall al mateix article anomenava amor, entenent per amor el que el cor us digui. El cor que, com deia Blaise Pascal, entén coses que la raó ignora, és el motor de la fraternitat. La laïcitat és, en aquest sentit, el fruit madur de l’enllaç entre tolerància i fraternitat i esdevé el principi rector d’una societat oberta, una societat a on regnin el dret a ser diferent, la llibertat de consciència i l’emancipació de la personalitat de cadascú.

La fraternitat com a virtut genera la solidaritat com a principi polític transversal i condueix a l’equilibri –disculpeu la deformació professional- entre un sistema tributari exigent i unes polítiques públiques intel·ligents adreçades a impedir l’exclusió i a modular el creixement de les diferències irritants. La fraternitat transforma la llei del més fort en l’equitat entre els ciutadans, el poder de les màfies i la malaltia de la corrupció, en potestat normativa per a fixar les regles del joc econòmic, i el desconcert i la incertesa, en la seguretat jurídica i en l’estabilitat dels principis jurídics generadors de confiança.

Les lògies maçòniques han estat durant tres segles i són encara uns espais íntims de relació entre les persones iniciades, a on l’exercici de l’amor entre elles al Temple, condueix a la seva propagació un cop han sortit d’ell per la porta d’Occident. La llum de l’Orient les ha fet caminar del Nord al Sud i les ha conduit finalment a la porta de l’Oest, desprès d’haver-se compromès a no reclamar el descans, a continuar fora l’obra començada al Temple. El francmaçó voldrà així construir temples, com una metàfora del seu compromís amb el progrés de la humanitat, i quan algú li pregunti a on els construeix si no té espais ni mitjans per a fer-ho, respondrà que construeix els temples al seu cor.

De nou, el cor. El cor és al mateix temps la imaginació sense límits, el reflex de l’ànima, el desig de trencar cadenes, la capacitat d’estimar i la possibilitat poètica d’embogir. La raó és la contrapartida que transforma l’anhel en realitat; la injustícia en Dret; la marginació dels desheretats de la terra, des dels que han perdut un sostre sota el que viure fins als refugiats de totes les guerres, en acolliment; la malaltia, en salut; i la ignorància en coneixement. L’amor a la raó i la raonabilitat de l’amor es conjuguen per a posar en pràctica la fraternitat, perquè tant inútils serien els sentiments sense mitjans com els mitjans sense criteri.

La Francmaçoneria, des d’aquest punt de vista, a més de ser un orde iniciàtic a on el coneixement es desvetlla de forma progressiva amb l’eina de la lliure interpretació dels símbols, i a més de ser un àmbit de sociabilitat fraternal, en efecte, és un laboratori d’idees. Aquestes idees noves neixen de la combinació del mètode progressiu amb una atmosfera alegre i no pretenen ser marcades amb un copy right o generar drets d’autor, sinó que s’ofereixen gratuïtament a tots aquelles que compateixen la vocació de construir un món millor.

La fraternitat és també l’impuls que ha permès a l’Orde reunir als seus temples no només el que està dispers, com deia Anderson, sinó fins i tot oferir un espai secret de diàleg als exponents més raonables de molts conflictes irraonables, per molt violents que fossin o que siguin. L’humanisme maçònic ofereix refugi, s’obre a la critica, començant sempre per l’autocrítica i promou el diàleg. Malgrat la persecució dels fonamentalismes, que han arribat a portar a alguns protagonistes de la Història a la mort, l’Orde es manté atenta i generosa en les ocasions en que pot servir com espai consagrat al diàleg.

La Francmaçoneria, perseguida pel clericalisme i pel carlisme, va florir a la geografia de la Catalunya liberal i va ser reprimida a la Catalunya reaccionària, però, sobretot, va ser esclafada pel franquisme. L’any 2001 el nostre Parlament va reconèixer la seva contribució a la renascuda democràcia i avui, acull als francmaçons en un acte normal i normalitzador.

La Francmaçoneria és el nervi de la societat bona i oberta que es capaç de mantenir una tensió creativa que garanteixi a tots la fraternitat. La Francmaçoneria és, doncs, certament, una escola de ciutadania. I celebrar avui els seus tres-cents anys, a la seu del Parlament de Catalunya, ha estat de ben segur, Senyora Presidenta, amigues i amics, un honor per a tots nosaltres.